Xarxes socials i feminisme [Article d’opinió]

El darrer dijous 23 de novembre, com a prèvia de la jornada del 25-N contra les violències masclistes, es va organitzar una xerrada a l’Ateneu Vilanoví per reflexionar sobre un dels mitjans a través dels quals més està calant actualment el discurs masclista i, alhora, la porta d’entrada de moltes persones joves a l’activisme feminista: les xarxes socials. L’Ana Ballesteros i la Irene Peraire són dues vilanovines que recentment han creat “La Malifeta”, un podcast que serveix d’altaveu, espai d’opinió i de debat amb to distés i humorístic. Per aquest 25N, dia contra les violències masclistes, ens han deixat per escrit per la web de la CUP un article d’opinió sobre el paper de les xarxes i internet en la lluita feminista.

Feminisme a les Xarxes Socials

Durant la pandèmia en un pis del barri de Sants a Barcelona es va començar a gestar el pòdcast que avui en dia estem intentant tirar endavant: La Malifeta. Som dues vilanovines que portem a l’esquena anys de militància feminista i a més, totes dues tenim coneixements de comunicació i audiovisuals fruit de la nostra formació. Aquests dos factors sumats a les ganes de parlar en perspectiva de gènere de temes que no es tracten els mitjans, van fer néixer el pòdcast La Malifeta.

Els canals de difusió d’aquest pòdcast són principalment les xarxes socials. Cal deixar clar que no escrivim aquestes línies com expertes en viralització, perquè la realitat és que tenim a Instagram 370 seguidores i a Twitter 97, que són ben pocs. Però en el que sí que som expertes és en intentar sobreviure a les xarxes socials i com ens passa en tot, no podem evitar mirar Internet i les xarxes socials amb perspectiva de gènere i quan ho fem, confirmem que són totalment permeables al patriarcat i al capitalisme.

Tot i això, evitem ser dramàtiques de moment, perquè en el fons, les xarxes socials també tenen una cara amable. Les plataformes han esdevingut i esdevenen grans megàfons per als moviments socials: el #MeToo en contra de l’assetjament sexual, #BlackLivesMatter en contra de la violència policial racista arran de l’assassinat de George Floyd, el #NiUnaMenos sorgit a Argentina i altres com #YoSiTeCreo, #SeAcabó, etc. De fet, en la història recent del feminisme van ser claus els 140 caràcters de Twitter i l’etiqueta viral #MeToo, per propiciar un canvi de paradigma social amb l’inici d’un nou esclat feminista que va contribuir, en gran manera a canviar la percepció que tenia la societat davant del masclisme i l’assetjament.

El 15 d’octubre de 2017, Alyssa Milano va publicar un tuit a les 22.21: “Si has estat assetjada o agredida sexualment, escriu #MeToo [jo també] com a resposta a aquest tuit”. Les respostes van omplir les xarxes de testimonis de dones que denunciaven les violències a les quals estaven o havien estat sotmeses, de forma massiva els missatges van sacsejar tots els àmbits, el cultural, el polític, el jurídic, l’acadèmic… Dones de tot el món, de diferents ètnies i classes socials compartien les seves històries plenes de desigualtats arreu dels territoris gràcies a internet. Mai s’havia estès tan de pressa i de forma tan heterogènia i transversal un crit feminista d’aquestes característiques.

No és que les reflexions i les històries esclatessin de cop i gràcies al tuit, sens dubte, la viralització de tots aquests missatges van ser fruit del canvi que a foc lent anava coent-se des dels moviments feministes populars i del carrer. Sis anys després, tornem a ser testimonis de com les xarxes socials creen agenda i exerceixen poder en l’opinió pública, derivant els discursos i les converses digitals a la societat, impactant-la i transformant-la.

De la llavor del #MeToo a l’esclafit del #SeAcabó. El primer ha estat present i ha servit de base de totes les manifestacions, concentracions i discursos polítics i públics que volien denunciar la violència que pateixen les dones. En aquesta línia, l’agost del 2023, després de l’agressió de Rubiales a Jenny Hermoso i com a mostra de sororitat, les companyes d’Hermoso inunden les xarxes de missatges de suport sota l’etiqueta #SeAcabó. La violència i la impunitat de qui l’exerceix no té més cabuda a la societat, per petites, insignificants o quotidianes que semblessin. De la mateixa manera que en el 2017 i el #MeToo, arreu de l’Estat Espanyol es van recollir milers de missatges que compartien històries de dones en diferents situacions de violència i desigualtat. Només a través del compte de la periodista Cristina Fallarás, es van rebre més de 40.000 missatges.

El #MeToo va ajudar a crear consciència feminista i el #SeAcabó, sis anys després, la societat entén que el masclisme ja no pot continuar gaudint d’impunitat.

En aquests exemples observem que les xarxes socials han servit com a eina de difusió, sensibilització i conscienciació feminista. Si bé és cert, que han estat fenòmens virals, a partir de fets mediàtics i impulsats per persones amb fama nacional o internacional, no exclou que se’n puguin replicar en l’àmbit local.

A Vilanova i la Geltrú, amb el col·lectiu Bullanga Feminista, també trobem exemples de l’ús de les xarxes socials com a eina d’acció política directa. L’any 2022, l’entitat va fer una publicació on s’alertava que totes les membres de l’organització eren coneixedores del nom i cognom d’un agressor i amenaçant de fer-ho públic, si tornava a assetjar a la víctima. La publicació es va acompanyar d’una captura on es podien llegir els missatges que l’agressor havia enviat a la víctima per whatsapp. Efectivament, l’assetjament va parar.

Amb aquests exemples podem destacar el paper democratitzador de les plataformes digitals i de les xarxes socials, ja que obren la porta a què tothom pugui alçar la veu i organitzar-se amb gran rapidesa, fet que era inimaginable en els mitjans de comunicació tradicionals. En aquest sentit, és innegable el poder que la tecnologia ens atorga a l’hora de connectar moviments i persones afins d’arreu del món, fomentant la solidaritat i la intercooperació.

Les xarxes socials són utilitzades, també, per evidenciar les diverses formes de discriminació. Són paratges on les dones de diferents races, orientacions sexuals i identitats de gènere disposen d’un espai per comunicar-se públicament, projecció que difícilment aconsegueixen en altres mitjans com la televisió o la literatura.

La 4a onada de feminisme, de la que formem part, s’erigeix gràcies a la seva pròpia expansió a les xarxes, una mostra d’aquest fet és que el vocabulari feminista cada cop és més estès (que no compartit) i s’ha consolidat dins del vocabulari col·lectiu.

Ens encantaria poder finalitzar l’article amb aquesta cara amable de les xarxes socials, i que aquesta recopilació fos la realitat de l’era digital que vivim, però us enganyaríem.

Internet, lluny de ser una utopia lliure de prejudicis, és el reflex de les desigualtats del nostre entorn. Les xarxes socials, en particular, han esdevingut una àrea de confrontació on el patriarcat i el capitalisme es manifesten de manera flagrant. Des de la bretxa en l’accés a internet fins a la violència de gènere en línia, les problemàtiques són nombroses i no poden ser ignorades. El ciberassetjament, amb la seva varietat de formes, és una amenaça persistent a les xarxes socials. Les dones, persones racialitzades i dissidents de gènere són les més afectades. Les agressions masclistes, el robatori d’identitat, l’ús no consentit d’imatges i altres formes de violència digital han portat a moltes d’elles a abandonar aquests espais virtuals.

La representació més crua del patriarcat i el capitalisme en línia són els anomenats haters. És important emfatitzar que són més que simples individus amagats darrere de pantalles, representen una ombra de l’odi que permea la societat amb crítiques destructives amb motius masclistes, racistes, capitalistes, homòfobs i transfòbics. L’odi a les xarxes és un fenomen tan estès, que assumim que per tenir repercussió a xarxes, aquesta ha d’anar acompanyada de hate. Tant com és un error separar els haters del patriarcat, ho és pensar que la tecnologia i les plataformes sobre les quals se sustenten les xarxes socials són neutres.

La neutralitat de la tecnologia és un miratge.

Els algoritmes reflecteixen biaixos culturals, polítics i de gènere, ja que responen a les dades amb què són entrenats, dades que no són neutres. Per tant, qui els controla pot decidir quin contingut i a quines persones afavoreix. I quin és el contingut més premiat per l’algoritme? El despolititzat i alienador on guanyen els vídeos de gossos amb vestits, gent fent reptes estúpids, tutorials de maquillatge, etc. En definitiva, contingut que promou el consum, el capitalisme, els estereotips de gènere.

Per contra, l’algoritme penalitza i limita usuaris de manera intencionada sense que aquest en sigui conscient, a aquest fenomen es coneix com a “shadow banding”.

Els algoritmes de les xarxes socials utilitzen les dades de comportament de l’usuari per determinar quins continguts mostrar. Si una persona mostra interès o interacciona amb determinats tipus d’informació, l’algoritme té tendència a proporcionar més contingut similar. Això pot crear bombolles d’informació on els usuaris només veuen perspectives que coincideixen amb les seves pròpies, reforçant les seves creences i augmentant la polarització.

L’algoritme pot premiar contingut extrem i polaritzador, ja que sovint genera més interaccions, com ara clics, comentaris i comparticions. Aquesta incentivació pot portar a la creació de contingut més radical per aconseguir una major visibilitat, intensificant la polarització de les opinions.

En el món digital actual, on els algoritmes decideixen què veiem i què no, és vital reconèixer que aquests no són subjectes neutres. Les empreses privades que controlen aquests algoritmes operen sota polítiques opaques i sense cap mena d’obligació de transparència, deixant les usuàries vulnerables a les seves decisions arbitràries. En un panorama on els propietaris d’internet són empreses patriarcals i capitalistes, les reformes se centren predominantment en objectius mercantils. És en aquest context on el ciberfeminisme emergeix com una forma d’autodefensa essencial. Per desafiar aquesta realitat, necessitem imaginar i construir un horitzó diferent, una Internet que sigui universal, oberta, significativa i igualitària.

Els 17 principis proposats per l’Associació pel Progrés de les Comunicacions ofereixen una guia clara per a aquesta transformació. Des de l’accés universal i satisfactori fins a la construcció de moviments feministes, passem per la democratització de la presa de decisions i la creació d’economies alternatives. Aquest horitzó ciberfeminista busca reconèixer el dret de les dones i persones queer a codificar, dissenyar i adaptar les tecnologies de manera crítica i sostenible.

Per aconseguir aquesta visió, és imperatiu fomentar programes de codi obert i lliure, amplificar els discursos feministes i garantir la llibertat d’expressió femenina, allunyant-nos de la censura moral i la discriminació jeràrquica. El control total del consentiment en línia, la fi de la violència en línia i la resistència contra el capitalisme que privatitza la tecnologia són passos fonamentals cap a un futur digital més just.

A través d’aquest ciberfeminisme, aspirem a construir una Internet que reflecteixi la diversitat, la igualtat i la llibertat per a totes les persones, allunyant-nos dels ciberespais tòxics que perpetuen el patriarcat i el capitalisme. És hora d’imaginar i construir un Internet que sigui vertaderament per totes i per tots.

Ana Ballesteros i Irene Peraire del pòdcast La Malifeta

Comparteix